Encara que la dislèxia és un dels trastorns més comuns dins les aules, en l’actualitat, la realitat és que existeixen un conjunt de mites que careixen de veritat sobre la seva naturalesa, les seves característiques o la seva intervenció. Aquests mites demostren la falta d'informació i la necessitat de destinar més atenció a aquesta dificultat. 

He realitzat una enquesta amb 9 afirmacions on s'havia de dir (segons el coneixement que tingués cada persona sobre la patologia) si aquelles afirmacions eren verdaderes o falses. Moltes d'aquestes frases  són mites populars sobre la dislèxia i moltes d'elles han arrelat a la societat de forma errònia, ja que no són veritat. 

Les 9 afirmacions de les quals us parlo són aquestes i a continuació exposaré les respostes de la gent  i ús argumentaré si són errònies o encertades:

1. La dislèxia és una cosa de nens/adolescents que desapareix en arribar a l'edat adulta
2.  La dislèxia és una enfermetat
   
3. La dislèxia és hereditària
4.  Quan un nen/a al llegir gira les paraules o llegeix les lletres al revés és dislèxic
   
5. La dislèxia i la intel·ligència estan relacionades
   
6. Hi ha més dislèxics en l'actualitat que en èpoques passades
7.  Es pot ser dislèxic en una llengua i en una altra no
   
8. La dislèxia pot venir acompanyada d'altres condicions com el TDH
9.  La dislèxia és la dificultat específica de l'aprenentatge (DEA) més comuna al món
   

1. La dislèxia és una cosa de nens/adolescents que desapareix en arribar a l'edat adulta

La dislèxia és una condició neurobiològica amb la qual es neix i que t'acompanya tota la teva vida. Per tant no és una cosa de nens que desapareix quan s'arriba a l'edat adulta. En l'edat escolar és quan el trastorn es troba més exposat, ja que les activitats relacionades amb la lectura i l'escriptura formen part del dia a dia i per tant la dificultat és més evident, però la dislèxia no desapareix. Amb el pas dels anys aprens a compensar-la, a buscar les teves pròpies estratègies perquè aquestes tasques siguin més senzilles... aprens a conviure amb ella.

Per tant aquest mite és fals.

2. La dislèxia és una enfermetat

Encara que la majoria de gent pensa que aquesta frase no és correcta encara hi ha una petita part de la població que pensa que sí. La dislèxia NO és una enfermetat. És un trastorn de l'aprenentatge que suposa la dificultat per llegir arran de problemes per identificar els sons de la parla i per comprendre com aquests es relacionen amb les lletres i les paraules però no és cap malaltia.

3.  La dislèxia és hereditària

Encara que la dislèxia no és una patologia 100% hereditària la veritat és que sí que tendeix a tenir un comportament hereditari perquè es dona en les famílies. A prop del 40% dels germans de nois amb dislèxia també la tenen com el 49% dels seus pares. Per tant podem dir que té un component hereditari i podem deixar aquest mite com a veritat.

4.  Quan un nen/a al llegir gira les paraules o llegeix les lletres al revés és dislèxic

Aquest és possiblement el gran mite sobre la dislèxia i és completament fals. No per ser dislèxic giraràs les lletres o confondràs l'ordre de les paraules o els números. Encara que aquest mite té una mica de veritat. El dislèxic tendeix a confondre el so que correspon a cada lletra (els fonemes) però aquest error és asimètric és a dir no sempre serà el mateix: la "b" per la "d", la "a" per la "e", la "j" per la "g", la "o" per la "u"... La inversió o confusió de símbols (lletres) indica la falta de maduresa de la zona del cervell vinculada al reconeixement automàtic. És per això que aquesta característica no sigui molt comuna i que només sigui freqüent a l'inici de l'escolarització on es confonguin l'orientació d'aquestes lletres i números.

5. La dislèxia i la intel·ligència estan relacionades

La dislèxia i la intel·ligència no estan relacionades. Sovint (especialment en el passat quan molts nens/es no estaven diagnosticats) es sol etiquetar els dislèxics com gent tonta, mandrosa o que simplement no valen pels estudis. Ha de quedar clar que la  gent amb dislèxia no és tonta o mandrosa i que sí que serveixen per als estudis, necessitaran un esforç extra que la resta dels seus companys, però aquesta dificultat no els hi ha de suposar un obstacle. La majoria té una intel·ligència mitjana o superior a la mitjana.

6. Hi ha més dislèxics en l'actualitat que en èpoques passades

La dislèxia sempre ha existit possiblement des que la impremta va ser inventada i amb aquesta la lectura. En l'actualitat podem trobar entre dos a tres nens dislèxics dins les aules cosa que en èpoques passades no passava i això pot donar a pensar que aquesta condició s'està sobrediagnosticant o que hi ha hagut un augment, i això és totalment erroni. El que realment passa és que durant els anys s'ha anat investigant sobre aquesta dificultat i a mesura que la investigació ha anat avançant s'ha descobert com es manifesta i això ha permès desenvolupar eines per detectar-la i tractar-la.

7. Es pot ser dislèxic en una llengua i en una altra no 

Aquesta frase pot genera una mica de debat. Si algú em fa la pregunta de si es pot tenir dislèxia en un idioma i en un altre no la meva resposta serà que sí, sí que pots ser dislèxic en una llengua i en un altre no, tot i que cal remarcar que aquesta característica no afecta a totes les llengües, tot depèn de l'idioma. Per exemple pots ser que la teva dislèxia t'afecti (en menor o major escala) en el castellà, però no en el japonès i això és perquè la llengua japonesa s'aprèn en una altra zona del cervell.  A l’utilitzar-se dues zones del cervell diferents per una llengua i un altre pot ser possible que un nen pateixi la patologia en un idioma i en un altre no. Però una cosa és ser dislèxic i utilitzar dos idiomes molt diferents com el japonès i l'anglès o el castellà, i una altra molt diferent és tenir aquest trastorn del llenguatge amb dos idiomes que comparteixen alfabet i a més a més el seu anàlisi es du a terme a la mateixa zona cerebral com és el cas de l'anglès i l'espanyol o el català. 

Anem agafar les dues llengües que tenim més a prop: el català i el castellà. El castellà, com el basc i l'alemany, són idiomes transparents. Transparents en el sentit que en ells els grafemes es corresponen amb un únic fonema (la "a"escrita sempre es pronuncia igual, de la mateixa manera). En canvi el català és un idioma opac, en què les lletres no sempre es corresponen amb el mateix so, per exemple en les vocals neutres una "a" no sempre sona com una "a".  Això fa que les persones amb dislèxia  a Catalunya s'enfrontin a més trastorns de precisió en la lectura i a la vegada amb una dificultat afegida que els que tenen com a llengua materna el castellà. És a dir les dificultats poden presentar-se amb un grau més elevat o no depèn de l'idioma.

Després d'una llarga investigació sobre el tema la doctora Serrano va concloure que la qüestió no és que es pot ser dislèxic en un idioma i no en un altre, sinó que "la manifestació o la severitat de la dislèxia pot canviar en funció de les característiques de l'idioma". 

8. La dislèxia pot venir acompanyada d'altres condicions com el TDH

La dislèxia tant es pot donar d'una forma pura, és a dir, sense cap més problema associat encara que és comú que es presenti associada a altres condicions. Que és el que se li denomina comorbiditat. Un d'aquest problemes pot ser el dèficit d'atenció, trastorns de llenguatge o retard en l'aparició del llenguatge, dificultats en les matemàtiques o escriptura... 

9. La dislèxia és la dificultat específica de l'aprenentatge (DEA) més comuna al món 

Si, aquest mite és completament cert, la dislèxia és la dificultat específica de l'aprenentatge més comuna al món i a més a més és de la que més s'ha investigat. La OMS estima que el 10% de la població és dislèxica.